EL TC dóna la raó a la Generalitat en la compra de les obres d'art adquirides al Monestir de Sixena entre 1983 i 1992 (informació web Ara Ponent)

D'aquesta manera, l'alt tribunal ha donat la raó al requeriment que el Govern va presentar el 1998 contra aquestes Ordres en considerar que l'exercici del dret de retracte d'Aragó constitueix la invasió de les competències de l'Estatut sobre patrimoni històric, artístic i de museus. La sentència dóna resposta a un dels capítols judicials oberts més antics del litigi per l'art de la Franja.

La Generalitat de Catalunya va adquirir entre els anys 1983 i 1992, en una actuació supervisada per l'aleshores bisbe de Lleida, Ramon Malla Call, prop d'un centenar de peces artístiques del Monestir de Santa Maria de Sixena a les monges de l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem que el custodiaven. Amb les dues Ordres, el conseller d'Educació i Cultura d'Aragó va exercir el dret de retracte per aquelles peces, emparant-se en la llei espanyola de Patrimoni Històric i en la llei de Patrimoni Cultural d'Aragó. Davant la publicació d'aquestes dues ordres, el Govern de la Generalitat va plantejar un conflicte positiu de competència contra el govern d'Aragó.

La sentència emesa pel Constitucional, que dóna resposta al capítol judicial obert més antic del litigi per les obres d'art de la Franja que des de fa anys enfronta Catalunya i Aragó, resol el conflicte positiu de competència que el Govern de la Generalitat de Catalunya va interposar el 22 de juny del 1998 contra el govern d'Aragó en relació amb l'exercici del dret de retracte sobre les peces artístiques a què fan referència les Ordres del 8 d'agost del 1997 i del 10 de febrer del 1998 del conseller d'Educació i Cultura  de la Diputació General d'Aragó (DGA) -actual govern d'Aragó-, procedents del Monestir de Sixena i que van ser adquirides per la Generalitat entre els anys vuitanta i noranta, i que actualment es troben al MNAC i al Museu de Lleida.

Segons recull la sentència, en el seu moment, el Govern va justificar el requeriment d'incompetència contra les dues Ordres en considerar que l'exercici del dret d'adquisició preferent dels béns per part d'Aragó constituïa una invasió de les competències que amb l'Estatut havia assumit Catalunya en las matèries de patrimoni històric i artístic i de museus. El Govern va instar la DGA a derogar aquelles dues Ordres, petició que posteriorment seria rebutjada pel govern aragonès, que defensava les seves competències ‘sobre el patrimoni cultural en sentit ampli i sobre les polítiques necessàries encaminades a recuperar el patrimoni aragonès que es trobi situat fora del territori d'Aragó’.

Un cop descartada una solució per la via de cooperació entre ambdues comunitats, el Tribunal Constitucional ha acabat emetent una sentència on remarca que ‘a l'exercir la seva competència sobre patrimoni històric sobre els béns que es troben en el seu territori - amb independència de quin sigui l'origen dels mateixos -, Catalunya ve complint l'assenyalada funció de preservació del patrimoni històric i artístic d'Espanya, i resulta constitucionalment congruent des d'aquesta perspectiva, atès que els béns sobre els quals se centra la controvèrsia estan en adequades condicions de conservació a Catalunya, segueixin a la comunitat autònoma en què es troben’.

La sentència del TC, però, ha comptat amb quatre vots particulars de magistrats que discrepen sobre la sentència aprovada per la majoria dels magistrats de l'alt tribunal. El primer fa referència al vot particular de la magistrada Elisa Pérez Vera, al qual s'ha adherit el magistrat Ramón Rodríguez Arribas, on defensa la manca de connotacions constitucionals en el conflicte i, per això, entén que el Constitucional ‘s'excedeix de la seva jurisdicció’ pronunciant-se sobre la utilització de la figura del dret de retracte per part del govern d'Aragó.

Per altra banda, el magistrat Francisco José Hernando Santiago, també ha emès un altre vot particular al que en aquest cas s'ha afegit el magistrat Francisco Pérez de los Cobos Orihuel. El magistrat Hernando considera que el Constitucional no s'havia d'haver declarat competent per resoldre aquest conflicte si no que li corresponia fer-ho a la jurisdicció contenciosa-administrativa, on el magistrat recorda que ja hi ha un altre procés amb el mateix objecte.

EL DIA EN QUÈ ARAGÓ RECLAMÀ LA SEU VELLA DE LLEIDA. Per Josep Maria Prim

Si els lleidatans tinguessin fe de debò en la nunciatura del Vaticà, en el bisbat de Barbastre, en la conferència episcopal espanyola i en la prelatura de l’Opus Dei, ja sabrien que ni els Amics de la Seu Vella, una societat tan il·lustre com dinàmica, no podrien revocar una sentència judicial que digués: “Els Amics de la Seu Vella no estan legitimats per interposar recurs d’apel·lació, al no tenir interès en el destí de la catedral medieval de Lleida, ara reclamada amb tota justícia per Aragó per haver estat construïda per ordre de l’aragonès Gombau de Camporrells.”

 Encara sort que el Heraldo de Aragón no ha confirmat el reclutament d’un escamot d’homes destinats a esbotzar la Porta dels Apòstols de la Seu Vella i a emportar-se les seves pedres al santuari de Torreciudad on sant Josemaría va ressuscitar quan tenia dos anys. Tampoc no ha publicat que l’alcalde de Saragossa tornarà a dir al de Barcelona: “Nunca debes cruzar el Ebro, forastero catalán!”

 Ni la Vanguardia no ha escrit, de moment, cap editorial en què reconegui les reclamacions aragoneses sobre la Seu Vella de Lleida i els sempiterns greuges comesos per Catalunya contra Aragó. Ni el cardenal Rouco Varela no ha sentenciat que la catedral històrica de Lleida pertanyi a l’antropologia catòlica espanyola i no a la cultura del laïcisme de gènere catalana. Tampoc l’alcalde de Lleida no ha badat boca, no ha exclamat que “cal negociar pedra a pedra de la Seu Vella perquè som pactistes i ens cal pensar en l’ampliació de l’aeroport internacional d’Alguaire.”
 En canvi, segons l’Osservatore Romano, l’advocat que es declara aragonès, que viu i treballa a Madrid i que exerceix d’espanyol pels quatre costats, presumptament ha presentat mitja dotzena de denúncies, per la via penal, contra Gombau de Camporrells, que va ser bisbe de Lleida del 1192 al 1205, davant el Papa de Roma perquè aquest l’excomuniqui post mortem: així aprendrà el monsenyor que Camporrells és aragonès i que la catedral medieval de Lleida, que ell en va encomanar la construcció a Pere de Sacoma, ha de tornar a ser aragonesa (tant li fa que no ho hagi estat mai) tot al·legant que el bisbe de Lleida Gombau va néixer a Camporrells.

 Albiro un altre conflicte de jurisdiccions, fins i tot un consell de guerra sumaríssim! Perquè, ¿què diran els militars si ells han estat durant segles els okupes (més aviat barroers, les coses com siguin) de la Seu Vella? Ja n’estan prou, d’amoïnats, els pobres, pel cas que tenen pendent: el de l’Agustina d’Aragó, que així anomenen els aragonesos a la gran heroïna de la guerra del Francès, la jove catalana nascuda a Barcelona el 1786 (o 1789) i filla de la senyora Domènec.

 Segons l’advocat espanyol per excel·lència, a l’Agustineta li van imposar la llengua catalana però ella va defensar-se heroicament, l’1 de juliol del 1808, disparant, ella sola, el canó contra les tropes franceses de Napoleó. Aquestes la van fer presonera i la van torturar fent-li preguntes en català i per això l’Agustina va fugir per reunir-se amb el seu marit per a lluitar a Tortosa i esdevenir un gran mite d’Aragó.

 Encara no s’ha acabat l’embolica que fa fort! Es presentarà com acusació privada de tot plegat la diputada aragonesa i secretària general de PP aragonès, que va presentar a les Corts d’Aragó 43.000 signatures d’aragonesos contra la “imposición del catalán en Aragón” el 16 de desembre del 2009?

 Estic esperant amb candeletes un reportatge d’Intereconomia per saber si la jurisdicció militar, que cal recordar que l’Agustina va rebre el grau d’oficial de l’exèrcit espanyol per haver disparat aquell canó, farà seva la defensa, i la millor defensa, per a un militar, és un bon atac, pel cas de la “imposición del catalán a una militar gloria de Aragón” perquè, com és sabut, l’exèrcit espanyol és contrari a la imposició lingüística. Bé; a totes les imposicions.

 Josep Maria Prim i Serentill C. d’I.: 40 606 724 V. Adreça electrònica: josepmariaprim@gmail.com.

UNA SENTÈNCIA CONTRA EL PASSAT I EL FUTUR DE LLEIDA per Josep Maria Prim

 No he vist publicat, en la premsa lleidatana, cap comentari referent a la sentència núm. 293/11 de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida malgrat la importància que pot tenir per al Museu Diocesà de Lleida i també per al present i futur de la ciutat. Per fer una anàlisi entenedora de la sentència començaré pel tercer “fonament de dret”, en el paràgraf que diu literalment, entre altres coses: “D’aquesta forma, l’Associació d’Amics del Museu de Lleida no estaria legitimada per interposar recurs d’apel·lació, al no tenir-hi interès. Només el tindria, i seria admissible el seu recurs, si la sentència de primera instància també li produís ALGUNA MENA DE PERJUDICI.”

I tant com a l’Associació d’Amics del Museu de Lleida la mencionada sentència li pot produir perjudicis d’ALGUNA MENA: culturals, morals (sembla una burla al centenar d’anys en què els lleidatans han salvat, han restaurat, etc, els béns artístics i històrics ara reclamats per Aragó) i també econòmics (si Lleida perdés els béns, perdria turisme de qualitat, potencial econòmic, etc.); per això goso afirmar que els Amics del Museu de Lleida tenen interès, ben legítim, per interposar els recursos d’apel·lació que calguin. Encara que els senyors magistrats en el passat no els hagin “apreciat”.

 Els il·lustres jutges han topat amb una pedra en forma de paradoxa. Tornem a escoltar-los amb el respecte que es mereixen: “La situació processal d’aquesta segona instància és paradoxal. Per una banda, l’associació demandant (els Amics del Museu), interposa recurs d’apel·lació per a que es revoqui la sentència de primera instància… i es declari que el Bisbat de Lleida és propietari d’uns béns mobles mitjançant el mecanisme adquisitiu de la usucapió. Però en canvi, el Bisbat de Lleida, que és el directe beneficiari de les pretensions de la demanda, accepta de forma expressa la sentència de primera instància que les desestima.”

 Els senyors magistrats, en emprar, com acabem de veure, en la segona sentència l’adjectiu “paradoxal”, ens han abocat a fer-ne una lectura gairebé filosòfica, o potser literària. En efecte, en lògica, paradoxa és un enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries però de cap de les quals no es pot prescindir, a banda que el terme paradoxa conté denotacions o connotacions tan delicades com “inversemblant”, “absurd”, “antagònics”, etc. Situació kafkiana, potser? En qualsevol cas, hi ha indicis raonables per creure que tot plegat deriva del comportament escandalós del bisbe Piris en renegar (la primera accepció del verb transitiu renegar és “no reconèixer més com a propi”) la propietat del Bisbat de Lleida respecte als béns reclamats per Aragó, mentre que pocs mesos abans havia afirmat, per exemple en el jutjat de Lleida i mitjançant el seu advocat, que els objectes del litigi eren propietat del bisbat lleidatà.

 Què ha succeït en aquest lapse de temps perquè un home de la categoria humana i religiosa del bisbe Piris hagi passat a dir negre on havia dit blanc? És fàcil imaginar-ho que no es tracta de cap misteri com el de la Santíssima Trinitat sinó que qualsevol lleidatà ha pogut llegir a la premsa, escoltar a la ràdio i veure per televisió com el bisbe Joan Piris s’esgargamellava afirmant, per activa i per passiva, que ell rebia amenaces, insults, pressions, amenaces de linxament, etc., que presumptament li venien d’Aragó i/ o del Vaticà, a banda de la carta de monsenyor Joan Piris del 2 de juny del 2010 als “germans cardenals, arquebisbes i bisbes espanyols” en què denunciava el seu Un calvari que mereix el respecte i la solidaritat dels lleidatans vers el seu bisbe. Fins i tot en el supòsit que la por per les amenaces, insults, etc. rebuts pel monsenyor li haguessin fet negar la veritat que ell havia proclamat uns mesos abans. Però el que no sembla just és que la sentència d’apel·lació s’hagi basat en la negació del bisbe Piris, per a desestimar el recurs interposat pels Amics del Museu de Lleida, perquè, en aquesta hipòtesi, temo que hi hauria lleidatans que pensarien que la injustícia era flagrant, pel fet de descansar, presumptament, la mencionada sentència, en amenaces, insults, pressions i amenaces de linxament.

 Josep Maria Prim i Serentill, C. d’I.: 40 606 724 V. Adreça electrònica: josepmariaprim@gmail.com

Admès a tràmit el recurs contra la declaració de béns d'interès cultural de l'Aragó interposat per la Diputació de Lleida

El govern de l'Aragó va declarar béns d'interès cultural 24 de les 113 peces d'art sacre del Museu de Lleida que es disputen Catalunya i Barbastre El Tribunal Superior de Justícia de l'Aragó ha admès a tràmit el recurs contenciós administratiu presentat per la Diputació de Lleida contra la declaració com a béns d'interès cultural de l'Aragó de 24 de les 113 peces d'art sacre del Museu de Lleida que es disputen Catalunya i Barbastre. El president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, ha informat avui de l'admissió a tràmit d'aquest recurs, que va presentar el mes de juliol passat. Reñé ha explicat que els serveis jurídics de l'ens provincial han rebut aquesta setmana l'expedient administratiu del govern aragonès i que ara estan estudiant-ne el contingut per presentar la demanda amb els motius i fonaments segons els quals consideren improcedent la declaració de les obres religioses com a béns d'interès cultural de l'Aragó. "La demanda es redactarà per defensar la integritat i la unitat de la col·lecció diocesana que forma part del nostre patrimoni cultural", ha afirmat Reñé. La Diputació de Lleida va presentar el recurs davant la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de l'Aragó perquè va estimar que la declaració de béns que va portar a terme el govern aragonès no era procedent, ja que les obres d'art en qüestió estan protegides per la llei del patrimoni cultural de Catalunya.

Diumenge 11 de desembre: sortida a Barcelona. Visita a les col•leccions del Romànic i gòtic del MNAC Caixa Forum: visita a l’exposició de la col•lecció Clarck d’Impressionistes

 Es va sortir de Lleida a les vuit del matí, esmorzant al Bruc, per arribar puntuals a les 10,30 al MNAC, on tot seguit s’endegà la visita a les col•leccions del Romànic, recentment inaugurades, després d’una remodelació de l’exposició de les peces i sobretot la introducció d’una nova il•luminació que ha millorat moltíssim la visita, objectiu principal de la sortida.
El recorregut es va endegar per la pintura mural, sobretot la corresponent al taller del mestre de Pedret (Pedret, Àger, Santa Maria d’Àneu, St. Pere de Burgal, Orcau...) –guiat per Francesc Fité- i dels tallers o mestres actius a Boí (Sant Joan de Boí, Sant Climent i Santa Maria de Taüll). Tot seguit es van veure els frontals i antipendis exposats de pintura sobre taula dels segles XII-XIII (Tost, St. Pere d’Urgell, Ix, Esquius, Tavèrnoles, Avià, Baltarga, Mossol, Gia, Rigatell...). Entre mig es va poder contemplar la col•lecció no massa nombrosa però interessant d’escultura romànica, majoritàriament catalana, tot i que hi ha un destacat conjunt de capitells emirals i califals d’origen andalusí. Entre aquestes obres es va poder contemplar un dels capitells de talla a bisell, del segle XI, procedent de la cripta de Sant Pere d’Àger, acompanyat d’una imposta, i el conjunt de capitells de Sant Miquel de Camarasa, del segle XII, que van formar part d’un dels pilars del creuer. S’acabà la visita, fent el recorregut de les sales on s’exposen les talles de la Mare de Déu i del Sant Crist, on s’admirà sobretot la Majestat Batlló i els Crist sofrents, el de 1147, de procedència desconeguda, i el procedent de l’església del castell de Cubells, fragmentat.

També vam visitar la sala on es troben exposats els davallaments d’Erill, Durro i Sant Maria de Taüll, on poguerem admirar un Crist articulat. En aquest apretat recorregut, encara vam poder admirar les pintures de la sala capitular de Sixena que amb la nova il•luminació, permeten una millor visió del conjunt i el detall dels diferents temes. La importància d’aquest taller ve donada per obres que hi ha al Museu de lleida, com el frontal de Berbegal, pel què exigien el parar-se a contemplar-les. S’acabà el recorregut del romànic, admirant les vitrines on s’exposen les peces d’orfebreria llemotgines seleccionades que posseeix el museu; a saber arquetes, creus d’altar o processionals.... La visita del romànic s’acabà a la una del migdia, després de la qual, fet un curt descans, endegàrem la endegarem per les sales dedicades al gòtic. Com únicament teníem una hora de temps, ens limitàrem a veure obres procedents de les terres de Lleida, o molt vinculades a les produccions lleidatanes, com el Rei de Jaume Cascalls, procedent de la Figuera (Algerri), el retaule de Gerb, atribuit a l’entorn de Guillem Solivella; el retaule de Sant Esteve de Gualter, atribuït a Jaume Serra; la taula de la Verge de la llet de Ramon de Mur, procedent de Cervera; el retaule de Sant Vicenç de Menàrguens de Bernat Martorell; la taula amb Sant Domènec i la Verge de Pere Garcia de Benavarri, procedent de Cervera; del mateix pintor la taula de la Verge, procedent del retaule de Bellcaire; la Verge dels Consellers de Lluís Dalmau; la Verge de Vallmoll de Jaume Huguet i les taules lleidatanes, com la del Sant Salvador de Pere Teixidor, procedent de Tamarit, el retaule de Sant Gironi de Juame Ferrer, així com la taula procedent del retuale de Sant Joan del Mercat de Lleida, del taller de Pere Garcia de Benavarri. Concloguerem la visita veient algunes de les obres exposades procedents de la Seu d’Urgell, com les famoses gergues de l’orgue de la catedral, de finals del s. XV. A les dues i mitja férem una parada per dinar a Caixa Forum, on tot seguit endegàrem la visita a la important col•lcció Clarck de pintura impresionista. L’exposició s’endega amb obres realaistes de l’escola de Barbizon, de Corot, Millet i altres. Després ja es poden admirar obres dels mes afamats impressionistes, destacant les de Pissarro i Renoir. Es tracta d’un selecció acurada que evidencia els gustos del matrimoni Clarck, per exemple en els retrates, o en els nus, molt ben exollits. Pels més encurosits encara restà temps per visitar l’exposició que també s’ofereix a Caixa Forum sobre l’impacte dels Ballets russos al París de la “belle èpoque”. Es tracta d’una exposició molt completa ja que s’exposen els vestuaris, disenys i dibuixos de vestuaris i escenaris, en els que intervingueren artistes com Picasso. Diaghilev, Niginsky i tants altres protagonistes que desfilen en l’evocació que es fa d’aquest moment únic i fonamental per l’art d’avantguarda d’aquell moment. Altres membres del grup optaren per visitar una darrera exposició que es podia contemplar igualment a Caixa Forum, la corresponent als projectes i obres que portà a terme l’arquitecte modernista Sagnier a Barcelona, coincidint amb el gran moment de creixement de l’Eixample, urbanització de la plaça Catalunya, passeig de Gràcia o Rambla Catalunya... Crida molt l’atenció la maqueta i material gràfic que mostra com es gestà i es construí el temple del Tibidabo, i altres edificis com la mateixa seu de Caixa Forum, una antiga fàbrica tèxtil dels Casaramona, o el Palau de Justícia de Barcelona....

Els Amics del Museu de Lleida van d’excursió. Les darreres sortides de l’any 2011

El 30 de noviembre els Amics del Museu de Lleida van anar cap al Pla d’Urgell i l’Urgell, per visitar, en primer lloc, les pintures murals del nostre soci i amic, Víctor Pérez Pallarés situades a la capella de Santa Maria de la Cabeça, a la Casa Vella de Vila-Sana. Hem d’agrair a la familia Pujol la seva hospitalitat i les atencions que van tenir amb tots nosaltres, ja que vam poder gaudir d’una visita a tots els espais de la seva magnífica llar. Després vam visitar, al poble de Guimerà, on hi vam dinar, el castell, el museu i l’església parroquial. L’11 de desembre els Amics van una mica més lluny.

Aquest cop es van visitar les sales de romànic, recentment inaugurades, del Museu Nacional d’Art de Catalunya i l’exposició de pintura impresionista de la col·lecció Clark, a l’espai CaixaForum.

 Queden per l’any vinent altres projectes de sortides al territori, entre elles la visita a Solsona, Olius i el santuari del Miracle.

El pleito por la propiedad del arte del Diocesà llega al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña

La Audiencia admite el recurso de los Amics del Museu El pleito por la propiedad de las 88 obras de arte del Museu de Lleida que reclama Aragón ya se encuentra en el Tribunal Superior de Justiciade Catalunya (TSJC).
La Audiencia de Lleida acaba de dic-tar una providencia en la que admite el recurso presentado por los Amics del Museu contra la sentencia del tribunal provincial que declaró que esta asociación no tiene interés legítimo para solicitar que se declare que el arte en litigio es propiedad del obispado de Lleida. Los Amics entienden que sí tienen ese interés legítimo y han presentado un recurso que, al haber sido admitido por la Audiencia, será resuelto por el TSJC. LaAudiencia dijo que los Amics no tienen interés legítimo para solicitar que se declare propietaria a la diócesis de Lleida porque, entre otras razones, el obispo Piris reconoció que el arte es de Aragón.

Los obispos de Lleida han mantenido actitudes muy dispares en este pleito: Ciuraneta defendió la propiedad leridana, Sainas no lo hizo y Piris primero lo hizo y luego, obligado por el Vaticano, dio marcha atrás. Pese a ello, los Amics del Museuentienden que el arte es de la diócesis de Lleida por usucapión (tenencia pública y pacífica durante 6 años).
El TSJC decidirá. Con independencia de cómo se resuelva este pleito por la propiedad, en el que no se ha personado la Generalitat, las obras están blindadas porque la administración autonómica las ha catalogado alegando la unidad de la colección, lo que ha dado lugar a otra causa que se tramita en el juzgado de lo contencioso de Lleida.

Propera excursió a Barcelona dels Amics

Benvolguts, benvolgudes,

Em plau convidar-vos a la darrera excursió que farem aquest any 2011. Per  posar la cirereta al pastís anirem a Barcelona a visitar les noves sales del Romànic, on es troben les obres catalanes més emblemàtiques d’aquest període, entre les quals s’hi compten, no ho oblidem, algunes procedents de les Terres de Lleida. També visitarem CAIXAFORUM, on s’exposen obres impressionistes de la col·lecció Clark.

Data: 11 de Desembre de 2011, diumenge

Destí: BARCELONA: MNAC i CAIXAFORUM (per aquest ordre)

Sortida: 08:00 hores des de la Rambla d’Aragó, davant de l’edifici del rectorat de la UdL

Entrada al MNAC: 10:00 a 10:30 hores

Entrada a CaixaForum: quan acabem atès que és entrada lliure de 10:00 a 21:00 hores

Dinar: Restaurant CaixaForum

Preu per persona:  55 €.

Per als Amics del Museu de Lleida i alumnes i ex-alumnes sènior de l’assignatura “Museu, territori i patrimoni”: 40 €      

Aquest preu inclou:        

-          Autocar de Lleida a Barcelona i Barcelona a Lleida, per autovia       

-          Entrada al MNAC (l’entrada a CaixaForum és gratuïta)      

-          Dinar al Restaurant CaixaForum: menú amb beguda i cafè.

Per fer la inscripció, com sempre, a cal Bonet:

VIATGES BONPER Rambla Ferran, 40 25007 LLEIDA Telèfon 973 237732

Cordialment,

Núria Oliva