I tant com a l’Associació d’Amics del Museu de Lleida la mencionada sentència li pot produir perjudicis d’ALGUNA MENA: culturals, morals (sembla una burla al centenar d’anys en què els lleidatans han salvat, han restaurat, etc, els béns artístics i històrics ara reclamats per Aragó) i també econòmics (si Lleida perdés els béns, perdria turisme de qualitat, potencial econòmic, etc.); per això goso afirmar que els Amics del Museu de Lleida tenen interès, ben legítim, per interposar els recursos d’apel·lació que calguin. Encara que els senyors magistrats en el passat no els hagin “apreciat”.
Els il·lustres jutges han topat amb una pedra en forma de paradoxa. Tornem a escoltar-los amb el respecte que es mereixen: “La situació processal d’aquesta segona instància és paradoxal. Per una banda, l’associació demandant (els Amics del Museu), interposa recurs d’apel·lació per a que es revoqui la sentència de primera instància… i es declari que el Bisbat de Lleida és propietari d’uns béns mobles mitjançant el mecanisme adquisitiu de la usucapió. Però en canvi, el Bisbat de Lleida, que és el directe beneficiari de les pretensions de la demanda, accepta de forma expressa la sentència de primera instància que les desestima.”
Els senyors magistrats, en emprar, com acabem de veure, en la segona sentència l’adjectiu “paradoxal”, ens han abocat a fer-ne una lectura gairebé filosòfica, o potser literària. En efecte, en lògica, paradoxa és un enunciat o raonament que porta a dues conclusions mútuament contradictòries però de cap de les quals no es pot prescindir, a banda que el terme paradoxa conté denotacions o connotacions tan delicades com “inversemblant”, “absurd”, “antagònics”, etc. Situació kafkiana, potser? En qualsevol cas, hi ha indicis raonables per creure que tot plegat deriva del comportament escandalós del bisbe Piris en renegar (la primera accepció del verb transitiu renegar és “no reconèixer més com a propi”) la propietat del Bisbat de Lleida respecte als béns reclamats per Aragó, mentre que pocs mesos abans havia afirmat, per exemple en el jutjat de Lleida i mitjançant el seu advocat, que els objectes del litigi eren propietat del bisbat lleidatà.
Què ha succeït en aquest lapse de temps perquè un home de la categoria humana i religiosa del bisbe Piris hagi passat a dir negre on havia dit blanc? És fàcil imaginar-ho que no es tracta de cap misteri com el de la Santíssima Trinitat sinó que qualsevol lleidatà ha pogut llegir a la premsa, escoltar a la ràdio i veure per televisió com el bisbe Joan Piris s’esgargamellava afirmant, per activa i per passiva, que ell rebia amenaces, insults, pressions, amenaces de linxament, etc., que presumptament li venien d’Aragó i/ o del Vaticà, a banda de la carta de monsenyor Joan Piris del 2 de juny del 2010 als “germans cardenals, arquebisbes i bisbes espanyols” en què denunciava el seu Un calvari que mereix el respecte i la solidaritat dels lleidatans vers el seu bisbe. Fins i tot en el supòsit que la por per les amenaces, insults, etc. rebuts pel monsenyor li haguessin fet negar la veritat que ell havia proclamat uns mesos abans. Però el que no sembla just és que la sentència d’apel·lació s’hagi basat en la negació del bisbe Piris, per a desestimar el recurs interposat pels Amics del Museu de Lleida, perquè, en aquesta hipòtesi, temo que hi hauria lleidatans que pensarien que la injustícia era flagrant, pel fet de descansar, presumptament, la mencionada sentència, en amenaces, insults, pressions i amenaces de linxament.
Josep Maria Prim i Serentill, C. d’I.: 40 606 724 V. Adreça electrònica: josepmariaprim@gmail.com
0 comentaris:
Publica un comentari